Paratge Natural de Poblet
El Paratge Natural de Poblet, ubicat als termes municipals de Vimbodí i Poblet i de l'Espluga de Francolí, a la comarca de la Conca de Barberà, deu el seu nom al Monestir Cistercenc que fou fundat el segle XII en uns terrenys donats pel comte Ramon Berenguer IV als monjos de l'orde del Cister. L'indret on es bastí l'actual monestir era conegut com Hortus Populeti, hort de Poblet, (lloc envoltat d’albers on es devia fer horta) i d'aquí procedeix el nom de Poblet, ja que deriva de Populetum, que vol dir bosc de Populus o lloc on hi ha Populus. L’espècie de Populus que produí el mot populetum és l’àlber (Populus alba). Poblet vol dir doncs albereda.
L'any 1.984, es declara Paratge Natural d'Interès Nacional una part de la vall del Monestir de Poblet (Llei 22/1.984, de 9 de novembre) amb l’objectiu de conservar i defensar el medi, preservar el paisatge i restaurar el patrimoni del marc natural que en volta el monestir de Santa Maria de Poblet. L’any 1998, es declaren per Decret les Reserves Naturals Parcials del barranc de la Trinitat i del barranc del Tillar. Ambdues es gestionen conjuntament del des PNIN de Poblet.
A banda de la riquesa monumental i cultural del monestir de Poblet, aquest espai disposa de molts valors naturals. El desnivell entre les parts baixes i les culminants, que arriba als 700 m, també genera un paisatge relativament prominent i majestuós.
La litologia del Paratge de Poblet ve condicionada per la seva pertinença a la Serralada Prelitoral i a la Depressió Central Catalana, de les quals es troba a cavall. Ambdues unitats estan separades per la falla de Poblet.
La roureda de roure reboll (Quercus pyrenaica) és, sense cap mena de dubte, la comunitat estrella del Paratge, atesa la seva unicitat a Catalunya. Però cal esmentar també les rouredes de roure martinenc (Q. pubescens). L'alta abundància en teix, grèvol, així com altres espècies forestals, com ara els til·lers, els avellaners, els verns, els roures africans, les blades, els aurons, o fins i tot els cirerers, configuren en conjunt una vegetació rica i diversa.
Entre les espècies de flora que cal destacar hi ha la salenca de cingle (Salix tarraconensis), la corona de rei (Doronicum plantagineum), l'espunyidella de fulla rodona(Gallium rotundifolium), el crespinell rupestre (Sedum forsterianum), el tamborino (Lavandula pedunculata), diferents veçots (Vicia sp.), i moltes d'altres, que, protegides o no, constitueixen un dels pilars del patrimoni natural del Paratge.
El Bosc de Poblet té la qualificació de Refugi de Fauna Salvatge. Biogeogràficament, el mamífer més interessant és la musaranya menuda (Sorex minutus), aïllada a les muntanyes de Prades de la resta de l' àrea de distribució de l'espècie. Però la riquesa faunística ve caracteritzada per altres actius com la nidificació del picasoques blau (Sitta europaea), el tord (Turdus philomelos), el picot garcer gros (Dendrocopos major) i el mosquiter comú (Phylloscopus collybita) o ser zona de pas de l'astor (Accipiter gentilis) i el gall carboner o gamarús (Strix aluco) al medi forestal, on també s'hi troba l'àliga marcenca (Circaetus gallicus) i el mussol banyut (Asio otus). Als penya-segats hi són presents l'àguila daurada (Aquila chrysaetos), l'àliga perdiguera o cuabarrada (Hieraetus fasciatus), el falcó peregrí (Falco peregrinus), el duc (Bubo bubo) i l'esparver (Falco tinnunculus).
Els seus paisatges agrícoles, majoritàriament conreus de vinya, contrasten amb el paisatge eminentment forestal amb gran variabilitat cromàtica que canvia segons l'època de l'any. La superfície agrícola del PNIN de Poblet ocupa aproximadament un 8,5 % de l’espai protegit amb un 40% de les àrees de propietat privada L’activitat agrícola es concentra en el sector nord del Paratge, la zona més planera i de menor altitud, resseguint la vall del Riu Sec.
Els conreus són variats, destaca la vinya, especialment al terme municipal de Vimbodí i Poblet, però també trobem altres conreus típics de la comarca, que de fet són els típics mediterranis, com l’olivera, els fruiters, sobretot avellaners i ametllers i, en menor grau, noguers i cirerers. També trobem conreus de cereals (bàsicament ordi).